Sant Pere Sallavinera

Ja hi tornem a ser amb la primera cursa de l’Anbaso i com és típic ja, ens toca a Sant Pere que ens espera un recorregut molt exigent amb una llarga ascensió al castell de Boxadors, en un total de 40km.
Primer de tot, hi va una sortida de la mort on tothom cau en l’ofec pel ritme imposat pels bikers més en forma i varem començar amb 4km de pla i amunt on tothom tenia pressa per entrar al primer corriol de pujada on a darrere, lloc on jo em situava ja anàvem a peu o fins i tot alguna parada, però jo enfilat al marge vaig avançar moltes posicions mentre els altres s’esperaven.

Corriol avall per agafar una mica d’aire abans d’endinsar-se a la pujada del castell de boxadors, un cop era casi a dalt, corriol avall, sense dificultats, i ara si que anava en serio i fins al llindar del castell on desprès de veure una mica d’aigua en l’avituallament que ens teníem preparats ve manar avall on ens varem trobar el primer PRECAUCIÓ i on jo vaig ficar el primer peu de baixada.

Després un tram molt divertit de pista ample per recuperar-se de la pujada i per pujar una mica la velocitat mitjana que tant baixa era en els postres cronometres.

Desprès passem per sota l’eix per una pujada made in ciclocross amb el ferro a l’esquena i un senderet amunt que fa pujada abans de veure el cartell de falta 15km. Avituallament d’aigua ben fresa i cap amunt altre cop, per anar a buscar una trialera divertida i amb algun peu que varem ficar en algun lloc. Érem un altre cop a baix de tot, que havíem de fer ? Una mica de pla per acabar les forces i a traves d’uns corriols ven divertís acabar d’arribar a baix de tot on només ens va quedar pujar per una pista-corriol, i nomes ens quedava pista i més pista fàcilment amb plat gros i arribava triomfal a Sant Pere. 4art de sub-18, 146 de la general de 250, molt content de haver acabat la fita dels 40 interminables quilometres, ara vacances i que per tant em perdre la cursa nova de Manresa i a preparar amb molta il·lusió la següent, la duatló.

Voldria agrair al meu pare, que de veritat s’ho va currar començant des de que es va llevar fins que va acabar de desfer-ho tot, i endreçar-ho tot a casa.

Gràcies!

Sant Pere Sallavinera… 10 anys després!

Ja hi tornem a ser! Arriba l‘estiu, tota cuca viu… i comença l’anbaso o campionat del món de pagès! Per tercer any consecutiu em presento a la línia de sortida a St. Pere tenint com a precedent dues participacions fallides. Des del kit-kat que encara no havia aconseguit acabar-la cap any!
Doncs bé.. som-hi amb la crònica del dia! Sona el desperador a les set, 15 minuts més tarda que un dia de cada dia, quina sort si no fós perquè el sopar d’ahir es va allargar una mica massa i vem anar a dormir a hores intempestives! Esmorzo sense gana, recullo al reporter gràfic i mo n’anem cap a St. Pere. Arribem relativament aviat per a fer les inscripcions i no fer massa cua. Les típiques salutacions a la gent coneguda i… ja estem inscrits!
Escalfem una mica, no massa…la resta ja ho fa el sòl (com picava el Llorenç!). Quatre estiraments i cap a la línia de sortida. Un cop més he fet el pardillu i m’he trobat quasi al darrera de tot. Sortida caòtic i quan me n’adona ja tinc uns dos-cents tius davant meu. Això em passa per ruc! Total, posa el plat i comença a passar gent.Sort n’hi ha hagut que fins a primer corrior estrat he pogut adelantar bastanta gent i no he hagut de patir masses retencions (ja en tinc prou amb les de cada matí a la C-58!). La pujadeta a peu pel corriolet m’ha servit per recuperar una miqueta i no petar a la primera de canvi.
Baixant pel corriolet m’he enganxat a un grup de tres i hem anat fent fins al començament de la primera pujada direcció Boixadors. Allà hem enganxat a més gent i vinga cap amunt!
En aquesta primera apretada l’esquena ha donat el seu primer avís en forma de punxada. Així doncs hedecidit no forçar la màquina i agafar el ritme narinant. Sort n’hi ha hagut perquè a la segona, i definitiva, pujada a Boixadors l’esquena ha fet de les seves. En un intent d’atrapar el Durán m’ha fotut una punxada que quasi em deixa clavat. Al final he pogut agafar la grupeta del Durán després del primer avituallament i hem començat la baixada. Ja teníem la primera part, I més dura segons la meva opinió, del circuít feta.
Un flashback m’ha vingut al cap, baixant de Boixadors amb el Duran un any després de la caiguda que em va costar una operació a laclavícula i em va deixar sense poder disfrutar de la bici en un any. Per sort no he caigut, visca!
Total, amb l’esquena massagada comencem la segona part del circuit. Un moment de crisis i perdo a en Durán i a un altre xicot que ens havía atrapat baixant. Ritme narinant fins que el cap ho posa tot a lloc. Comencem la tercera pujada forta (després de passar sota la carretera) i tinc en D a 50 metres. No hi ha manera de reduir la distància, a la que intento apretar l’esquena em diu que no em passi de llest! Per sort, la distància no augmenta. “Coronem” (si se’n pot dir així) i baixem un camí empedregat i un altre cop cap amunt! Baixem per un corriol-trialera divertit i comencem l’última pujada forta del circuit. Pugem com podem… arribem a dalt ben perjudicats. I comencem a baixar cap a baix fent agun que altre repetxó. Tot normal sino fós que per una caiguda tonta he perdut quasi un minut perquè m’ha sortit la cadena I la malparida no volia tornar al seu lloc.
Al final arribada al poble, el 32è de la general i 16è èlit. Molt content pel resultat  i les sensacions en cursa, però sobretot feliç per haver acabat una altra vegada la cursa de St. Pere…deu anys després de l’última vegada que ho havia fet! Ens veiem d’aquí a dues setmanes a veure quina “sorpreseta” ens han preparta a Manresa!

Salut i aquestes coses!